El Telharmonium de Cahill
27/10/2012 · Cables i botons

· En aquesta època de telèfons mòbils, app’s, Spotify…,  la història d’avui us sonarà a música celestial…

Telharmonium-01

Som al 1893. Fa encara no 20 anys que s’ha patentat el telèfon i a Washington, un enginyós advocat anomenat Thaddeus Cahill, inventor aficionat, te una brillant idea jugant amb el seu telèfon: Si aconseguia enviar un so pels fils telefònics i crear melodies, podria muntar una empresa de sonorització a distancia de restaurants, hotels  i llocs públics. El problema era que fins el 1920 no hi va haver manera d’amplificar els senyals elèctrics, per tant la senyal havia de ser molt potent d’origen. Arribat al telèfon del client, un con similar als difusors dels gramòfons connectat al auricular, distribuiria el so per la sala. El 1896 sol·licitava la patent, que li va ser concedida dos anys després i donava a Cahill l’exclusiva per comercialitzar “Art i aparells necessaris per Generar i Distribuir musica elèctricament”. Havia nascut el Telharmónium (Tele-lluny, Harmonium–melodia), el primer sintetitzador del món.

Photo-4-Telharmonium-Version-2

El 1901 Cahill enllestia el prototip. El sistema era simple: Un  motor elèctric crea un corrent elèctric i genera un so determinat, que es pot escoltar a través d’un telèfon. Com més gran el motor, més intensitat de senyal. Per tant si tenim suficients generadors (un per cada nota) de la mida suficient, podem combinar-los per crear música. Cada generador consta d’un cilindre amb unes rodes dentades; al fer girar aquests cilindres al costat d’una bobina magnètica (iman) produïm un so, que tindrà una afinació i intensitat depenent de la velocitat de gir i de les dents de cada roda. La dinàmica s’aconseguia apropant cada cilindre a l’ iman, i com que això es controlava des del teclat, podem afirmar que el Telharmonium d’en Cahill era fins i tot sensible al tacte! Tenia 35 cilindres (dels 408 del projecte mare), amb 12 dels quals s’aconseguia una escala cromàtica; l’extensió era de 7 octaves. I el pes era de 7 tones!!!

Cahill va presentar l’aparell al Club Maryland de Baltimore, on va transmetre el Largo de Haendel des de la seva fàbrica de Washington, a uns 70 km. de distància. Els espectadors van quedar absolutament impressionats, i Cahill va aconseguir fons per fiançar dues evolucions del seu aparell, més grans i més perfeccionades. Va fundar amb el seu soci Oscar Crosby la New England Electric Music Company, que es va dedicar al negoci de transmissió de música a distància, majoritàriament per restaurants i hotels de luxe. La música l’interpretaven habitualment dues persones a 4 mans, i consistia en obres de Bach, Chopin, Rossini i similars… La companyia va funcionar fins el 1914, en que la competència de la radiodifusió la va portar a la fallida.

Thaddeus_Cahill

No ha quedat cap record dels 3 Telharmóniums, ni tan sols gravacions. El 1950 un germà d’en Thadeus, Arthur, va buscar una ubicació per l’únic aparell que quedava, el primer prototip, però davant  la indiferència general el va acabar venent com a ferralla.

Però els conceptes principals del Telharmonium els van aprofitar instruments com els futurs orgues Wurtlitzer i Hammond, amb la diferència que quan aquests van ser fabricats l’amplificació elèctrica ja existia. Per tant, els mecanismes eren molt més reduïts, amb els evidents avantatges: El segon Telharmonium d’en Cahill pesava 200 tones i portava més de 2000 interruptors. Quan el van traslladar a New York, van caldre 30 vagons de tren, i va ocupar un edifici de Broadway, la maquinària als soterranis i el teclat en un auditori  a nivell de terra !!

Text: Ferran Solans / Foto: Internet

Deixa un comentari