Zephyr lake “Silken”
03/02/2014 · Crítiques

a2653081540_10

· Clar que no, clar que no he pogut esperar, vull ser el primer de disseccionar tal obra. Els de Boston Pizza han tornat a rebentar amb aquesta nova entrega. Grabat, mesclat i masteritzat a Janowsky Studios, només aquests dos cabrons saben com volen sonar, i collons! Estem parlant d’un grup que es una amalgama d’experiències musicals a on passem dels Pixies, a Jawbreaker, Nirvana, o  Sonic Youth, com si d’una beguda a unaltre passèsim a un bar cutre del barri del Born de Barcelona.

El primer que hi trobem es una velocitat diferent al seu anterior “Pure Vow” distorsions mes guarrificades, mes nutrides d’un só mes col.lapsat, menys atormentat potser, però a dins d’un cúmul d’emocions que no recordava desde Mr. Bungle o el “Goo” dels ja anomenats Sonic Youth….

Ennui comença amb un clàssic noise molt Zephyr Lake, una etiqueta que es només seva, “NoiseZephyrLakense” me l’acabo d’inventar però es així, de la mes tranquil·litat passen a trencar la veu del magnífic Víctor,  subidons, baixons i violacions sodomitzades de les nostres oïdes es fan al moment 0,1…

Nucleorgasm sorollosa, bruta, una cançó sense dutxar des de fa dos mesos, ens endinsa en la seva olor mes fatídica i ens sembla una colònia de nom francès que només els mes pijos podran adquirir, ens encanta aquest riff tan pesant distorsionat i alhora amb aquesta brutícia tan elegant.

3Y, Se’ns presenta amb un Denis a les baquetes enemic de tot i tothom, una veu encisadora i alhora amb aquell pic de gamberrisme que només ells saben posar, amb uns subidons guitarrals per arrencar-te els cabells mentre destrosses casa teva i gaudeixes pensant en que aquest temarral podria sortir perfectament al millor àlbum de Nirvana, si al “Bleach”, i com no… acabant amb un crit que faria que en Kurt Cobain es llevés de la tomba per anar a fer unes birretes amb el trio… que n’estic ben segur que li encantarien…

Climax comença sent la mes tractable de les que conformen l’Ep, però no t’enganyis, això puja, i puja cap a on ens agrada, el protagonisme donat a la guitarra i als tocs impossibles ens fa arribar a un climax musical del que no voldrem sortir… mai! Why don’t you believe me? Fills de puta, a 1234! creiem en vosaltres, MOLT.

Chrysanthemum Una bateria sense amics, atmosfera, crits, circle of silence, coves, abrupte, dolor, asfíxia, negror, distorsió, you drive me crazy…. distorsió…. foscor… distorsió… distorsió…

En un dia que fa que el tinc, l’he escoltat unes 15 vegades, i el que em queda, no, ja ho sé, no sóc objectiu, ni ho vull ser, parlo des de el cor, digueu el que volgueu, a mi em flipen, vull aquesta cinta, vull aquest grup als Carlins, vull que no parin mai de fer aquesta música… i ara us deixo, vaig a tenir un Climax de nou per setzena vegada (crec) amb els Zephyr Lake…

12 Sobre 10.

Text: Sergi Vila

 

 

 

Deixa un comentari