Bellako “Zombieland”
02/01/2014 · Crítiques, News

a3571698049_10

· La penya del Maresme està molt boja. I us ho diu un del Vallès que tampoc hi toquem massa. En els últims anys, com no podia ser d’altra manera, aquesta bogeria s’ha vist plasmada en més d’una formació musical nascuda en aquesta bonica comarca del litoral català. Aquesta vegada és el torn de cinc malparits de Mataró i Vilassar que responen al nom de Bellako amb el seu àlbum de debut titulat “Zombieland”.

Tota una lliçó de hardcore ben executat, sense por a refregar-se amb el punk ni a tontejar amb el metall. Si bé els va costar Déu i ajuda llençar el disc, estic segur que per ells va valdre la pena l’espera quan van escoltar per primer cop com sonaven les notes de “Zombieland”, el tema d’obertura, que si et despistes et desnuca abans que puguis escoltar la resta del disc. Per cert, no sé com deu ser Zombieland, però si és un lloc igual de violent, macabre, grotesc i terrorífic que aquest disc, a mi que m’hi vagin guardant una plaça VIP. La bogeria puja als núvols amb “Finde en la Granja” i no torna a baixar fins a…. Bé, no torna a baixar.

Riffs a la dreta, riffs a l’esquerra, ritmes que cavalquen com un cavall enfarlopat i que només s’aturen per clavar-te un breakdown entre pit i esquena d’aquells que t’asseuen i no et deixen moure. I com el que obre el tema “Al Infierno“, amb el que preveus una imminent erecció que es fa realitat amb el ritme entretallat que el segueix. “Zombieland Parte 2” amb un convidat de luxe com en Josué dels Anal Hard et fa entrar ganes de cantar i ballar com un cabró, i a mi fins i tot a vegades de tocar-me. Perquè no tothom és capaç de col·locar-te un tema amb tant flow entre la metralla que es gasten i que no desentoni ni un pèl. Tot i la temàtica gore de bona part del disc, “Mis Ganas de Luchar” i “Mil Recuerdos” agafen un caire personal que demostra que quan cal es posen sèrios i amb la visceralitat dels guturals d’en Rober probablement et posaran la pell de gallina i et remataran. I sinó ho fara “Whiskey Abbey“, una anada d’olla en tota regla que tanca el disc amb country, humor i canya burra. Si a tot el que he dit li sumes un directe brutal amb una posada en escena potent com poques a l’Estat, i que són algunes de les persones més de puta mare que et pots trobar a la carretera, et quedes sense motius per no caure als seus braços. Jo els estimo. Que bé joder.

Text: Eduard Petrolillo

 

Deixa un comentari