Cattle Decapitation “Monolith of Inhumanity”
14/12/2013 · Crítiques

Monolith_of_Inhumanity

· Bé,ni de lluny sóc el mes indicat per a parlar d’un grupazo com Cattle Decapitation, ja que no domino el tema com molts amics que tinc aprop però que no m’enviem mai crítiques de discs que siguin canyeta brava. (A excepció del nostre estimat J.L. Flesh Salad).

Al lio, aquesta bandaca formada cap al any 1996 a San Diego, California, veins de Disgorge, Brain Drill o els mítics Possesed, porten a l’esquena la “friolera” de 7 discs, i algunes referències com a Demos singles i demès. Jo els vaig conèixer un dia tornant d’algun concert amb el Moreno i mels va comentar, pel rollo veganisme i tal, i com sóc bon jan, vaig arribar a casa, i me’ls vaig posar. Hummanure va ser el primer que vaig escoltar d’ells….i….

EM VAIG CAGAR.

-Exacte.

La seva brutalitat no tenia límits, i donat que jo no soc un expert en aquest estil musical que tant enganxat em té a hores d’ara, vaig començar a buscar i a inspeccionar, tafanejar la gran carrera d’aquesta quitxalla.
Però encara que tinc espai de sobres, em vull centrar en el seu nou treball, “Monolith of Inhumanity”. Aquest àlbum ja sortit al 2012, va sortir per a Metal Blade Records, escuderia que té bastant per no dir dels millors grups de l’escena mes extrema. Estem a davant d’un disc que oscil.la entre el Death Metal, Goregrind, Death/Grind, però que sigui ben be el que sigui, (els mes experimentats, aquí a sota als comentaris, podeu posar quin estil us sembla que es, lliurement) es un treball exquisit en el que a la matraca i tonyina de la bona es refereix.

Sorprèn molt i principalment el seu cantant, Travis Ryan amb uns registres vocals dels mes rics i extensos que crec haver escoltat mai, pot passar de la veu mes puta, crua i cridanera, guturals, a uns melòdics de registres molt mes nets en qüestió de segons, la seva glotis es d’aquelles que respira l’atmosfera d’un altre planeta.
No queden enrere els altres astres del grup, a on tenim a un bateria, que es l’anima d’aquesta màquina de tren incontrolada, Dave McGraw es un bateria versàtil, molt i molt ràpid i amb una tècnica que es demostrada segon a segon d’aquesta obra, el doble pedal ha de treure foc al final del concert, i no se quantes baquetes ha de deixar estellades també. Oh my god, joder, oh my god!

De vegades em costa molt escoltar el baix en aquest tipus de discs, es quelcom que o tens molt bona oïda, o t’has de currar un megabass per a entrar a les línies de les quatre cordes (en aquest cas, 5 cordes). Aquí no, es pot sentir com et retomba el cor al portar aquesta brutalitat a les oïdes, i en molts dels paratges de Monolith hi deixen sonar el baix sol, que es com una forma de donar-te un petit respir, la feina del baixista Derek Engemann es impecable, velocitat, tècnica i temple a parts iguals, i aquí es nota.
I com a final, la pedra filosofal del cd, en Josh Elmore que ens marca uns riffs infernals amb uns temps de bogeria total, al·lucino que només un guitarra a la formació porti tot aquest pes i no mori al intent. Els talls, la forma de fer córrer a tot el grup, i parar en sec, es com una metralladora que para i tira quan vol amb el seu gatell. Em semblen 4 musicazos bestials, molt i molt bestials, i si a aquests nanos, els sumes una feina de producció impecable acaba sent que aquest treball es digne d’elogi.

El disc en sí, es tot un propòsit a fer-te sentir rabiós, es una barreja de nitroglicerina, dolor, ambient fosc, es tot molt dens i lleuger, es dolorós i dolç, es un disc que si a la primera t’entra, les altres 4 vegades et fa sentir com un puto afortunat d’haver topat un dia amb aquests quatre genets de California.
Sobre les lletres, sempre han seguit un fil conductor parlant del veganisme, el dolor animal, el mal a la mare terra, i un crit a tot el mon per que obrin els ulls en tot el que està passant.

Bueno, que per mi es un puto discazo, i creia just i necessari que sortís aquí , es molt difícil per a mi fer una crítica en aquest estil musical tan i tan tècnic, però com diu el meu pare: Nen, algú ho ha de fer!

Que escolteu aquest discazo, i que entengueu que això no son flors i violes, es crua i dura realitat tirada a la cara a 400kms per hora. Acollonants es poc.

cattle_photo_20121

Text: Sergi Vila

Deixa un comentari