Milenrama / Impotencia inducida
10/07/2014 · Crítiques

a1374441597_10

Normalment quan escolto música allà on estic; ja sigui a la feina, al cotxe, a casa, … sempre solc tirar de clàssics (els meus clàssics), àlbums que m’he escoltat un munt de vegades i que m’encanta anar repetint.

De tant en tant, però, em cau a les mans algun disc que em té enganxat durant un temps, poden ser dies o setmanes i que no puc parar d’escoltar.

Això és el que m’ha passat recentment amb el segon llarga durada (Impotecia Inducida; 2014) dels Milenrama, un grup de Sarrià de Ter que dóna una canya considerable dins del que podríem anomenar hardcore melòdic.

Durant aproximadament mitja hora i sense tenir en compte la intro amb que obren el disc els de Sarrià de Ter ens presenten 10 temes. Són 30 minuts sense alts i baixos que se’t passen volant dels quals destacaria un principi brutal amb Falsa Impotencia (potser el hit del disc) i Sueño Occidental, i els temarrals Franco vive, A oídos sordos, lengua de signos y Dueños de nuestro futuro (per mi l’altre hit).

S’ha de dir que comparant amb el seu primer treball Cultura del autoengaño (2011) es pot detectar una clara evolució. Impotencia Inducida millora en molts aspectes de producció, d’execució i de composició l’anterior, mantenint la temàtica de les lletres en el mateix àmbit reivindicatiu.

Haig de confessar que alguns dels riffs d’aquesta brutalitat en forma rodona em van fer recordar un estil de guitarres propi de grups com Rise Against sobretot i Strike Anywhere i The Great Collapse en menor mesura. Hi ha molts moments que semblen inspirats en la banda de Chicago; la intro de Falsa Impotencia, fragments de Los invisibles i Dueños de nuestro futuro, …

La part rítmica acompanya perfectament al protagonisme de les guitarres i en algun moment puntual el baix es marca unes línies més que destacables .

Per finalitzar afegir que les lletres (quasi la totalitat en castellà) estan cantades amb una veu que s’adapta perfectament a la ràbia que sembla que vol mostrar el grup contra el sistema de merda establert. Ataquen als polítics corruptes, al corporativisme global i animen a la classe treballadora a rebel·lar-se contra la situació en la que ens veiem immersos. Com a fet anecdòtic, comentar que tenen un tema cantat en català que sempre fa gràcia i agraïm els que parlem aquesta llengua.

Estem doncs davant d’un àlbum que almenys a mi no m’ha deixat indiferent i que ha passat a formar part dels discs que aniran sonant en el meu dia a dia.

Text: Oldie Kopito

Deixa un comentari