Satyricon + Chthonic / Sala Apolo Barcelona 22/11/2013
17/12/2013 · Cròniques, News

· Sentint-ho molt, ja que la meva intenció era veure com menys per la curiositat que em suscitaven, va ser arribar a la Sala Apolo de Barcelona a les 21:00 clavades i començar a sonar els primers acords de la sinistra intro que els noruecs Satyricon tenien preparada per començar el seu show, senyal inequívoc que els taiwanesos Chthonic ja havien descarregat al complert la seva música black de tints folklòrics sobre les taules de l’Apolo, una pena, espero una altra vegada poder ser-hi. Satyr i Frost són dues d’aquestes entitats sagrades i intocables dins del Black Metal nòrdic, que han sabut i han volgut sortir dels cànons establerts pel gènere modelant la seva pròpia bèstia i aconseguint un híbrid, que, a dia d’avui, està considerat un subgènere en si mateix, el black n’roll, i en això, no hi ha qui els faci ombra.

1383615_601398079918373_1649385762_n

Acompanyats per a l’ocasió per dues guitarres, un baix i un teclat, alguns molt joves, tots han sabut donar la talla al costat del magistral duo estan a l’alçada de les circumstàncies i executant els temes amb una precisió quirúrgica, res a dir. Però, com ha de ser, tant Satyr, amb una veu simplement perfecte, capaç d’estripar i cridar fins i tot millor que en la seva versió d’estudi, com Frost, el d’aquest home és simplement descomunal, la seva manera de canviar de ritme, d’eternitzar el doble bombo, de construir atmosferes, de trobar cada cop de baqueta una gratuïta i valuosíssima lliçó de tècnica i actitud, han estat molt per sobre de la resta. El primer a destacar, o fins i tot el més important ja que en els directes és una cosa primordial, és el perfecte so que han tret els Satyricon, no puc valorar amb el dels teloners, però sí amb molts altres grups que passen per la sala i, sent una sala que no sol sonar malament, poques vegades he vist un concert a l’Apolo amb aquests nivells de qualitat d’àudio, senyors prenguin nota, es pot. El segon a ressaltar és el set-list, hi ha cançons de la seva última època que no podien saltar, Now Diabolical,  Black Crow On A Tombstone,  The Wolfpack, però el que per res podia esperar era trobar-me amb el Mother North. Quan ha sonat aquesta gemma imperible del black noruec de mitjans del 90 pertanyent al incunable Nemesis Divina, la sala s’ha ensorrat, com no podia ser d’altra manera. I el tercer, la seva durada, una hora i mitja de xou, complint amb un final espectacularment brutal després de dos bisos de categoria. Enormes. L’únic fallo, no haver tocat el Phoenix del seu últim disc.

1001618_543032962421552_1271114023_n

Text: Alex Caballero / Foto: Satyricon

http://www.satyricon.no/

Deixa un comentari